He comès l'atreviment de traduir al català un text poètic de Juan L. Trujillo. Lògicament, compto amb el seu permís per publicar-ho. No sembla que tingui intenció de ser versat i la meva inclinació hauria estat no donar-li format de columna versada, sinó el format de paràgraf normal, però com no pot ser altrament, per respecte, conservo el format de l'autor. De passada també publico l'imatge que l'acompaña.
La terra on vaig néixer,
s'ha desintegrat a la nostàlgia,
ha naufragat als records
i ha acabat ofegant-se
en un mar de comiats,
on brilla una lluna d'absències
i raïms d'estrelles
destil·len llàgrimes de sal i sentiments.
Allò que va ser
un presagi de blaus i blancs,
a la frescor d'un pati emparrat,
on els cants dels somnis a penes se sentien
en els tristos dies grisos de temor i desesper.
Calia tenir la calma de l'espiga,
que no s'estremeix amb el vent,
per aguantar la certesa
que les hores i els somnis eren
un quedar-se sense veu i sense batecs,
mentre el tedi grimpava per les enfiladisses.
Encara sort que al fons m'esperava
un renéixer de brises,
una erupció de blaus,
l'esperança verda d'una vida nova,
com un retrobat paradís.
… I es van fer possibles els desitjos,
i la vida es va anar reinventant
a cops de tasques i de versos.
Novament van néixer els somriures
i preguem al sol les nostres ganes de vida.
A l'ombra allargada de palmeres,
vaig trobar la llibertat que perseguia.
I va ser un miracle conjugat a quatre veus.
Ara l'existència és,
una cançó que entenc,
i quan es van fallint els calendaris,
li dono gràcies a la vida
i a aquesta mar que em cuida i que m'abraça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada