Allò que va començar sent una commovedora expressió d'un patiment interior per la pèrdua definitiva d'un ésser estimat, avui dia és un dels negocis més lucratius. Riu-te d'altres segrestos comercials com el Dia del Pare, Nadal o la Setmana Santa.
Aquest, el context de funerals, enterraments i celebracions relacionades amb la mort, és un fenomen tan primitiu que segurament s'aguanta i subsisteix per la promoció que rep dels interessos comercials.
Fem servir l'objectivitat i reflexionem si hi pot haver alguna cosa més estúpida que oblidar-se durant tot l'any de la tomba dels nostres finats i després en una data concreta, a correcuita, els netegem la tomba i els portem flors, moltes vegades de plàstic (a un mort!!!) Quan som incapaços massa sovint, d'oferir un ram de flors a un veí (viu) que s'ho està passant malament o d'oferir-nos a ajudar-lo si està malalt. I de vegades, pitjor encara, perquè al que no ajudem, és a un familiar (viu).
Demà faran vint anys de la meva penúltima* visita a la tomba del meu pare. Va ser per acompanyar la mare que poc després va quedar impedida per un ictus que finalment va acabar amb ella. I ho recordo amb molta nitidesa, entre altres coses, perquè vaig contemplar l'escena més surrealista que pugui imaginar cap escriptor:
Dos cosins barallant-se per una escala amb la qual arribar al nínxol dels seus respectius pares (pare per a un, oncle per a l'altre). No sé com va poder acabar allò perquè ens en vam anar. Al poble es comentava que van trencar els gerros, les flors per terra i que van arribar a les mans. No en sé gaire més, però em va impactar.
*La darrera va ser quan va morir la mare. L'estima i el meu record viuen dins del meu cor i no en un cementiri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada