Avui estava amb dos amics, esmorzant alhora que planificàvem, materials i agenda, per fer els torrons nadalencs que fa anys tenim el costum de fer. Elaboració pròpia.
I en això he tingut l'oportunitat de conèixer la primera néta d'un, que va néixer fa tres setmanes. A la mare l'he vist créixer des de la seva adolescència primerenca i m'agrada veure-la ara com una mare feliç propera a tancar la seva tercera dècada. Èlia és el nom escollit per a la nouvinguda.
Pel que sembla m'he quedat absort, contemplant-la, un temps massa llarg per a no cridar l'atenció i el riure de la mare, que divertida em diu:
Hey Ricard! Què l'estàs hipnotitzant?
He sortit de la situació ressaltant com era de bonica i el record d'una paternitat que ja és llunyana.
Però no era això el que passava.
La part imaginativa de la meva ment, havia apartat la que s'ocupa del sensorial, anul·lant l'atenció i estava viatjant per qui sap on. Una barreja d'emoció compassiva, temor poc infundat i potser instint de protecció, em portaven a una pregunta interior de si la nena passaria molta set, potser gana i penúries quan fos gran.
És que feia molt poc que estava llegint sobre conseqüències de l'Emergència Climàtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada